El “Nadal” pagà

El “Nadal” pagà abans de Nadal

Avui, 24 de desembre, és sant Delfí. Em direu que també és –i té força més rellevància al calendari– el dia abans de Nadal, el dia en què es fa cagar el tió, el dia de la Missa del Gall o, almenys, el dia en què agafem aire abans de veure’ns submergits en l’ambient nadalenc dels nostres pobles i ciutats. De sant Delfí, que fou bisbe de Bordeus el s. IV, se’n coneix que fou un opositor ferm al priscil·lianisme, una doctrina gnòstica i dualista que es considerà herètica i fou condemnada en un concili a Saragossa el 380. També en sabem que va ser qui va batejar el pagà Paulí, convers, que després esdevingué bisbe de Nola i Pare de l’Església.

Amb aquest currículum, hem de suposar que el tema que hem escollit per al post d’avui no l’engrescaria especialment. Així, si és el fet del Nadal el que possibilita celebrar al santoral la vida de Delfí de Bordeus, altres celebracions prèvies al Nadal són les que provoquen que la Nativitat se celebri demà. Volem fer una mirada a aquell moment en què el 25 de desembre va començar a ser Nadal, i la cristianització a Europa va arrelar, entre d’altres coses, a partir de la substitució de les celebracions paganes del solstici per la celebració del Naixement. Algunes fonts cristianes, això sí, ho entenen d’una manera diferent; vegeu com ho exposa el bisbe i teòleg Màxim de Torí (s. V):

Oportunament va disposar la Divina Providència que Crist Senyor nasqués durant les festes dels pagans i que l’esplendor de la llum divina aparegués enmig de les tenebres i dels errors de les supersticions, perquè els homes, veient brillar la justícia de la Divinitat pura entre les seves diverses supersticions, oblidessin els sacrilegis passats i no en cometessin d’altres. Qui és l’home assenyat que, en celebrar la festa de la Nativitat del Senyor, no desaprova la bogeria de les Saturnals, no menysprea la disbauxa de les Calendes i, desitjant tenir part amb Crist, no refusa ser partícip del món?

Màxim de Torí

Sembla ser que, malgrat les exhortacions de Màxim de Torí, les celebracions paganes o, expressat d’una manera més precisa, la concepció del món i de la transcendència no cristianes, sovint expressades a través de mites o divinitats reflex dels fenòmens naturals, no s’esfumaren de la mentalitat i l’imaginari col·lectiu fins molts segles després de la seva prohibició, en aplicació de l’Edicte de Teodosi, Nemo se hostiis polluat (391), que apunta:

Que  ningú violi la pròpia puresa amb ritus sacrificials, ningú immoli víctimes innocents, ningú s’acosti als santuaris, entri als temples i dirigeixi la mirada a estàtues esculpides per mans mortals, si no vol ser objecte de sancions divines i humanes. Que aquest decret també s’apliqui als judicis, de manera que, si algú dedicat a un ritu profà entra al temple de qualsevol lloc, estigui de viatge o a la seva pròpia ciutat, amb la intenció  de pregar, sigui obligat a pagar immediatament 15 lliures d’or, i aquesta pena no s’anul·li fins que es trobi davant d’un jutge i aporti aquesta suma públicament. Que vigilin l’execució d’aquesta norma, de la mateixa manera, els cònsols, els prefectes i els seus subalterns. Milà, VI de calendes de març, consolats de Tacià i Símmac.

També en l'art paleocristià es produeix una assimilació dels arquetips formals pagans en la iconografia cristiana. A la imatge, detall del mosaic d'un mausoleu romà, amb una representació de Crist com a Sol Invicte, divinitat solar de culte oficial romà

També en l’art paleocristià es produeix una assimilació dels arquetips formals pagans en la iconografia cristiana. A la imatge, detall del mosaic d’un mausoleu romà, amb una representació de Crist com a Sol Invicte, divinitat solar de culte oficial romà

És lògic: la cristianització de l’Imperi -deixant de banda les primeres comunitats cristianes i la seva dispersió paulatina per Orient i, en menor mesura, Occident- es fa per a una gran part de la població a cops d’edicte: l’any 311, l’Edicte de Tolerància de Galeri posarà fi a les persecucions decretades per Dioclecià, establint la llibertat de culte per als cristians;  el 313, l’Edicte de Milà, promogut per Constantí després de la victòria al pont Milvi, suposa un inici de privilegització de l’Església, a la qual es retornen tots els béns confiscats anteriorment; pocs anys abans del Nemo se hostiis polluat, l’Edicte de Tessalònica, Cunctos populos, fa oficial per a tot l’Imperi la religió cristiana l’any 380:

Edicte dels emperadors Gracià, Valentinià II i Teodosi August, al poble de la ciutat de Constantinoble. Volem que tots els pobles que són governats per l’administració de la nostra clemència professin la religió que el diví apòstol Pere va donar als romans, que fins a avui s’ha predicat com la va predicar ell mateix, i que és evident que professen el pontífex Damas I i el bisbe d’Alexandria, Pere, home de santedat apostòlica. Això és, segons la doctrina apostòlica i la doctrina evangèlica creiem en la divinitat única del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant sota el concepte d’igual majestat i de la piadosa Trinitat. Ordenem que tinguin el nom de cristians catòlics qui segueixin aquesta norma, mentre que els altres els jutgem dements i bojos sobre els quals pesarà la infàmia de la heretgia. Els seus llocs de reunió no rebran el nom d’esglésies i seran objecte, primer de la venjança divina, i després seran castigats per la nostra pròpia iniciativa que adoptarem seguint la voluntat celestial. Donat el tercer dia de les calendes de març a Tessalònica, en el cinquè consolat de Gracià August i primer de Teodosi August.

Constantí el Gran oferint a la Mare de Déu la ciutat de Constantinoble. Detall d'un mosaic de Santa Sofia, Istanbul

Constantí el Gran oferint a la Mare de Déu la ciutat de Constantinoble. Detall d’un mosaic de Santa Sofia, Istanbul

Així doncs, la “religio” romana se substitueix en pocs decennis per la “catholica religio“: però, si bé la religió romana té dos àmbits que no es contraposen, el privat del lararium i les creences personals -on s’havien sincretitzat elements dels sistemes de creences dels espais conquerits per l’Imperi romà-, i l’àmbit públic, controlat per l’estat i al qual, per garantir la pax deorum, s’hi han d’adherir i practicar tots els ciutadans romans, el cristianisme plantejava una fe sòlidament monoteista que desitjava suprimir la frontera entre els dos àmbits. Resultava impossible que la mínima o inexistent catequesi evangelitzadora aconseguís la substitució mental i ritual de les creences ancestrals per conceptes molt més abstractes.

Arran d’això, a més de la insistència correctora de teòlegs o canonistes com Màxim de Torí i Cesari d’Arle, el cristianisme va voler crear una paralitúrgia que aprofités certs aspectes del sentit religiós popular i els cristianitzés: per això no només Nadal cau en un dia proper al solstici d’hivern, sinó que també l’Epifania coincideix amb les Kalendae Januariae  o grans festivitats de les calendes de gener, la festivitat de Sant Joan Baptista és al solstici d’estiu… Tot i aquests intents, sant Bonifaci escriu al papa Zacaries III (s. VIII): “s’afirma haver vist a Roma, fins i tot al costat de l’església de Sant Pere, durant les calendes de gener, ballar a les places, fer xivarri i cantar cançons deshonestes segons el costum pagà, parar les taules, la nit i el dia indicats, amb molts plats, com fan els gentils…”, a la qual cosa cal afegir-hi l’actitud immoral i gens cristianitzada de sacerdots i bisbes -”adúlters i fornicadors empedreïts, que han tingut fills essent ja bisbes, que tornen de la seu apostòlica dient que el Romà Pontífex els ha autoritzat a exercir el ministeri episcopal”, afegeix Bonifaci- que fan negoci amb els seus propis amulets o cerimònies gens ortodoxes en què l’Eucaristia és escandalosament paganitzada. També Cesari d’Arle apunta, respecte al solstici d’estiu: “Us prego i us conjuro, per temor del Dia del Judici, que aviseu a tots els vostres parents, i castigueu si cal amb el severíssim zel diví, per tal que ningú es banyi en fonts, aiguamolls o rius a la nit o a la matinada de la festivitat de Sant Joan, ja que fins avui s’ha mantingut aquest infeliç costum pagà; amb el qual moltes vegades no només mor l’ànima sinó, el que és pitjor, es mor també de cos [ofegat] en aquest sacríleg bany”.

Saludar el sol a l'alba fou una pràctica popular fins ben bé el segle VIII. A la imatge, oli del pintor romàntic F. Bronnikov, Himne dels pitagòrics a la sortida del sol (1869)

Saludar el sol a l’alba fou una pràctica popular fins ben bé el segle VIII. A la imatge, oli del pintor romàntic F. Bronnikov, Himne dels pitagòrics a la sortida del sol (1869)

En el mateix impuls de cristianització, tal com és enormement visible al territori de la Catalunya Vella, els llocs venerats per alguna característica natural rellevant (un arbre monumental, un dolmen o una fita, una cruïlla, el cim d’un turó o d’un cinglera…) són “convertits” a partir de la construcció de petites ermites o santuaris sota advocació cristiana. Amb ells desapareix forçadament el puntal de les creences ancestrals populars que, en no ésser acollides per l’evangelització cristiana, deixen desproveïts de sentit els actes de cada dia, com encerta a descriure Libani d’Antioquia:

Ells [els que destrueixen els temples] s’escampen pel país com torrents, devastant els camps juntament amb els temples: ja que on sigui que derrueixen el temple d’un camp, alhora el camp és encegat, decau, i mor. Ja que els temples, Emperador, són l’ànima dels camps, perquè ells constitueixen el principi de les edificacions al camp i, a través de moltes generacions, ens han arribat als que vivim avui. En aquests temples posen els pagesos les seves esperances, de les que depenen els homes, dones i fills, els bous, a més de la terra sembrada i la que ja ha brotat. Però el sembrat que ha patit aquesta lacra [quedar-se sense temples] està assolat i, amb les il·lusions, també es perd l’ànim dels agricultors, ja que creuen que serà en va el seu sacrifici quan se’ls ha privat dels déus, que eren els que conduïen els seus esforços a bon port.

Libani d’Antioquia (s. IV)

Acabo recordant que, encara que avui sigui sant Delfí i la vetlla de Nadal, no podem oblidar-nos d’una celebració d’arrels paganes que fa il·lusionar a molts aquesta nit: el Tió! Bones festes a tothom!

Font: Revista Sàpiens, Laia Sallés Vilaseca (UB – ARDIT)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s