La història dels tres Reis

Els tres Reis Mags, fragment d'una taula, del segle XV, en una església de Rauschenberg Adoració reis mags Conrad von Soest (successor) Hesse 1401-1415

Els tres Reis Mags, fragment d’una taula, del segle XV, en una església de Rauschenberg
Adoració reis mags Conrad von Soest (successor) Hesse 1401-1415

Melcior, Gaspar i Baltasar: tres astròlegs perses

La dels Reis Mags d’Orient és, de llarg, la festa més coneguda i celebrada del nostre cicle nadalenc. I, en canvi, només un dels quatre evangelis canònics, el de Mateu, en dóna notícia, i ho fa bastant escaridament i enigmàticament. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta dels visitants. Van existir realment? Eren de races diferents? Eren reis? I sobretot: si la Bíblia no ho diu, qui va batejar els populars visitants que, guiats per una estrella, van arribar a Betlem? En definitiva: qui eren els Reis Mags?

On és el rei dels Jueus?
Diu l’Evangeli segons sant Mateu: “Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes. Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’orient i que preguntaren: ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’. La notícia va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. A continuació, el rei, que volia saber el lloc exacte del naixement, interrogà els nouvinguts, que assenyalaren Betlem de Judea, recordant, a més, que era el lloc indicat per diferents profetes de l’Antic Testament per al naixement del Messies.

Seguint l’estrella
Acte seguit Herodes els deixà marxar demanant-los que l’informessin, abans de tornar cap al seu país, del lloc exacte on era l’infant, de manera que també ell pogués anar a adorar-lo. Llavors els mags continuaren el seu camí, sempre seguint l’estrella, fins que just s’aturà al lloc on era Jesús. I continua el relat: “Van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, […] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Acte seguit, i com a conseqüència directa d’aquest episodi, ve la tristament famosa matança dels innocents i la fugida a Egipte de Jesús, Maria i Josep. Herodes ordenà matar tots els nens menors de dos anys; però un àngel s’aparegué en somnis a Josep i l’avisà a temps perquè se n’anés lluny amb la dona i el fill. La família no tornà a casa, a Natzaret, fins després de la mort del rei jueu. Dels mags vinguts de l’orient, però, no se’n torna a dir res més.

Qui eren el Reis Mags d’Orient?

Si analitzem fil per randa el relat, ens adonarem que en cap moment no diu que fossin tres, els mags… només que deixaren tres regals. Tampoc no parla de la visita a una cova o estable, sinó que trobaren Jesús en una casa. Ni diu que fossin reis. És més: si tenim en compte que Herodes va fer matar tots els nens de dos anys en avall, pels càlculs que treu de les explicacions dels mags i la seva visió de l’estrella, cal tenir en compte el fet que els misteriosos visitants no haguessin arribat pocs dies després del naixement, sinó passats un parell d’anys.

Dues versions ben diferents
Però evidentment el dubte més inquietant de tots és per què Lluc, l’altre evangelista que parla del naixement i la infància de Jesús, no cita enlloc ni els mags, ni la matança, ni la fugida a Egipte? Lluc és qui ens relata l’anunciació, el trasllat de Josep i Maria —embarassada— a Betlem, per inscriure’s al cens ordenat per l’emperador romà August, l’adoració dels pastors i el possible naixement de Jesús en un estable (no en una cova), ja que sa mare l’embolcalla en bolquers i el posa en una menjadora. Segons Lluc, l’episodi següent, vuit dies després, és la circumcisió del nadó i la presentació al temple de Jerusalem. En definitiva: el Nou Testament ens dóna dues versions del Nadal ben diferents. Amb el pas dels segles hem tendit a unir-les, afegint-hi detalls com la cova, el bou i la mula, i la concentració dels fets en pocs dies de diferència. Ara toca destriar-los i, en concret, saber per què Mateu fa aparèixer aquests curiosos personatges en un moment clau de la història cristiana.

Un problema de traducció
Per a aquest propòsit, d’entrada, cal tenir en compte que l’Evangeli original va escriure’s, probablement, en grec. En aquest relat la paraula que s’usa per designar els adoradors de Crist és ‘màgoi’; és a dir, ‘mags’. Ara bé: què volia expressar amb aquesta paraula un autor que escrivia en grec però que, segurament, no era grec, sinó hebreu? Què s’entenia per ‘mags’ en aquella època i aquell context? Vet aquí les preguntes clau que, com es pot imaginar, no tenen una sola resposta.

La mala fama dels mags

A l’època dels mags tenien mala fama: s’anomenava així fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans i curanderos. Però és evident que aquest no pot ser el significat evangèlic, tot i que podria explicar per què Lluc prefereix no mencionar els personatges. D’altra banda, hi havia una casta religiosa de sacerdots perses que es coneixien com a ‘mags’ i que, per si fos poc, eren astròlegs reconeguts. Tot plegat lligaria amb el fet que haguessin arribat d’orient, però… què hi feien uns perses buscant i adorant el rei dels jueus?

L’esperit malvat
Cal tenir en compte que la presència de jueus a Pèrsia era notable des de l’època de Nabucodonosor, quan aquest rei babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. Aquestes comunitats hebrees, que esperaven el Messies, podien haver influït els astròlegs perses. Ara bé, diversos escriptors grecs, com Plutarc, Diògenes o Heròdot, donen a entendre que els ritus d’aquesta casta tenien més a veure amb “l’esperit malvat” de la religió zoroàstrica, amb els aspectes demoníacs, de culte al foc i rituals nocturns, que no pas amb el “Savi Senyor” que posava ordre al món, de què s’ocupaven altres castes religioses perses.

La immortalitat dels éssers humans
Però encara hi ha una possibilitat més i és prou reveladora. Certes fonts diuen que els mags van revolucionar la religió persa introduint-hi elements medes (d’on eren originaris), com ara la superació del dualisme Bé–Mal, la idea que el temps es renovava cíclicament (decadència–regeneració) i que el cosmos era capaç de captar aquest moviment i enviar senyals. Una observació atenta dels astres, per tant, podia avançar els esdeveniments. I hi ha més: cada nova regeneració seria guiada per un salvador d’origen diví, que es presentaria com a home. El darrer d’aquests messies naixeria d’una verge i portaria la resurrecció universal i la immortalitat dels éssers humans. Els sona?

Es fa molt difícil pensar que l’autor de l’Evangeli de Mateu tingués en compte aquests referents tan llunyans del cristianisme primigeni, però cal recordar que aquests textos van ser escrits per comunitats de creients perseguides que rebien influències variades i havien d’acontentar múltiples seguidors. Vist així, la versió de Mateu satisfeia (o estava pensada per a) cristians estrangers, exiliats —al capdavall ens explica que uns forans foren els primers i els únics a venerar Jesús—, mentre que Lluc posà l’accent en el poble ras: els adoradors van ser pastors.

Realment eren tres reis que van adorar Jesús?

Realment eren tres reis que van adorar Jesús? De tres races diferents? Què van regalar? Com es deien? Altra vegada els coneguts com a ‘evangelis apòcrifs’ ens nodreixen d’informació addicional força sucosa. Es tracta d’escrits que expliquen la vida i els miracles de Jesús però que van quedar exclosos, al segle IV, del cànon bíblic, ja que es considerà que es basaven en suposicions o que eren falsos. Cal no oblidar, però, que s’escrigueren en la mateixa època que els quatre evangelis canònics.

Evangelis apòcrifs
Així, per exemple, el ‘Protoevangeli de Jaume’, probablement del segle II, parlava del lloc del naixement com una cova, i ho feia en termes molt similars als que usava el mitraisme, religió oriental amb molta acceptació entre els soldats romans. L’Evangeli de Pseudo-Mateu (o ‘Llibre sobre el naixement de la Mare de Déu i la infància del Salvador’) afirmava que els mags van arribar dos anys després del naixement, que van oferir a Josep i Maria regals esplèndids i que, al final, cada un va donar una moneda d’or i un regal al l’infant, a saber: or, encens i mirra. ‘L’Evangeli àrab de la infància’ hi afegia un detall impagable: Maria va regalar als mags uns bolquers de Jesús. Només hi ha una explicació possible per aquest gest: que el text en qüestió volgués legitimar una relíquia (i van ser moltes les esglésies arreu d’Europa i el Pròxim Orient que van reivindicar la possessió d’aquests bolquers, incloent-hi Santa Maria la Maggiore, a Roma, i la Sainte Chapelle, a París).

Or, encens i mirra
El que resulta evident és que amb el pas dels segles II al IV, quan es forjà la teologia, la litúrgia i la tradició cristianes, diferents escrits van anar completant els buits que havien deixat els textos més difosos (i acceptats en el cànon de l’Església). Així, per exemple, en un evangeli siri, un àngel “que per la seva lluminositat semblava un gran sol” fou enviat a Pèrsia, on els mags, preguntats pels seus reis, interpretaren que “ha nascut el Rei dels reis, el Déu dels déus, la Llum de les llums”. Quan els demanaren què seria adequat de regalar-li, la resposta fou categòrica: “or, encens i mirra”. I acte seguit, tres prínceps perses, amb tot el seguici corresponent, emprengueren el camí de Betlem. El relat anava prenent forma.

Un persa, un indi i un àrab

Fou l’’Evangeli armeni de la infància’ el que fixà el naixement el dia 6 de gener i la visita dels mags, el 9. En aquest cas, el mags també eren tres reis, germans per ser exactes, tot i que governaven països diferents: Melkon era rei dels perses, Gaspar, dels indis, i Balthasar ho era dels àrabs. Els seguien dotze capitans i dotze mil genets, i iniciaren el seu camí nou mesos abans, ja que al mateix moment en què l’àngel anunciava a Maria la seva maternitat, l’Esperit Sant es revelava als mags. En aquest cas, els dons que portaven eren esplèndids, incloent-hi la popular tríada d’or, encens i mirra, i això féu que Herodes se’n malfiés i els empresonés. Però un terratrèmol sacsejà el palau i la ciutat on eren els mags, i el poble demanà al seu rei que alliberés els estrangers, cosa que complí.

Propaganda cristià
Per més literari i fantàstic que ens resulti ara, i per més que en tots aquests textos hi vegem les intencions ‘propagandístiques’, sembla clar que el cristianisme va veure la necessitat d’ampliar el seu radi d’acció, d’integrar diferents cultures en el seu missatge i de competir amb altres religions creixents. I no oblidem que, a la vegada, havia de revestir les seves creences d’acord amb el que deien les antigues escriptures, és a dir les profecies de l’Antic Testament. Calia que s’acomplís allò de “tots els reis es postraran davant d’ell”, que resa un salm, o el que havia dit el profeta Isaïes, “vénen portadors d’or i encens pregonant lloances al Senyor”, entre d’altres. Fou així com començà a crear-se una iconografia especial, amb significats diversos, sobre els Reis Mags. Aviat deixà de ser important l’autèntica realitat d’aquests personatges i, en la llarga travessada simbolicoritual de l’edat mitjana, passà a primer terme el seu significat ocult. De manera que no és casual que es fixés en tres el nombre de Reis Mags: és el nombre de la divinitat per excel·lència, el reflex de les edats de l’home (joventut, maduresa, vellesa), dels diferents continents de l’època (Europa, Àsia, Àfrica), i per tant de les races humanes, o de les dimensions del temps (passat, present i futur).

La consolidació de la història dels Reis Mags
Així, en el despertar renaixentista, la feina ja estava pràcticament feta: l’episodi, que es podia revestir de molta més pompa, tingué més sort que el de l’adoració dels pastors, i gairebé sempre es retratà amb un rei vell amb barba blanca i un de pell negra, acompanyats d’un tercer menys caracteritzat. I malgrat que de la majoria de textos apòcrifs se’n perdé el rastre fins al segle XIX —o, en tot cas, es consideraven llegendes d’època medieval—, tots els detalls sobre els Reis Mags havien quedat fixats per sempre més. És, doncs, una història construïda a poc a poc, que ha canviat generació rere generació i que ha arribat fins als nostres dies convertida en espectacle comercial. Però això no la fa menys interessant per a l’estudi històric: si de cas, la fa més humana.

Entrevista a Armand Puig i Tàrrech

Degà de la Facultat de Teologia de la UB

Què hi ha de cert i què no en la història dels Reis Mags?
Es tracta d’un relat versemblant, des del punt de vista històric, però que està escrit en paràmetres no estrictament historiogràfics. D’una banda, el text de Mateu es basa en certs fets verídics: l’existència del rei Herodes i la crueltat envers els seus fills, un seguit de fenòmens astronòmics i la tradició que Betlem fou el lloc de naixement de Jesús. En aquest marc, s’hi introdueixen uns personatges que recorden el psalm “Els reis de Tarsis i les illes li oferiran presents”. Indirectament s’afirma la reialesa de Jesús, ja que l’adoren reis.

És, doncs, un relat més simbòlic que real?
Cal ser precisos: Mateu no parla de reis, sinó de “savis”, i els personatges remeten a un món de coneixements astrals característics tant del saber hel·lenístic, com de l’oriental. Amb el motiu de l’estrella, l’Evangeli reuneix tres sensibilitats del món antic: la grecoromana, la jueva i la caldeopersa.

I què hi ha de l’estrella? És purament literària, per fer acomplir les escriptures? O és un senyal autèntic?
Que una estrella assenyalés el naixement d’un gran personatge era freqüent: així passà amb Alexandre el Gran o August. No és d’estranyar que aparegui en aquest cas quan, a més, té un referent profètic: “Surt de Jacob una estrella, s’aixeca un ceptre a Israel” (Nm 24,17). S’han proposat moltes teories [vegeu el desglossat], però hi ha una dada interessant: la tercera conjunció entre Júpiter i Saturn fou el 4 de desembre del 7 aC. Sumem-hi que és un bon mes per a una societat rural —entre la collita i la sembra— per a inscriure’s al cens i que el Nadal comença a celebrar-se al segle IV en relació amb el solstici d’hivern. Concloem que hi ha certa tradició cristiana que vincula el desembre amb el naixement de Jesús, oi?

Davant les contradiccions entre Mateu i Lluc, què cal pensar sobre el viatge a Egipte o la matança dels innocents?
El pes històric del viatge de Jesús a Egipte, perseguit i exiliat, és controvertit. Molts el consideren una ‘ampliació’ de Mateu per establir un paral·lelisme entre Jesús i Moisès. Ara, Lluc té raons teològiques per silenciar el periple: en el seu programa teològic, Jesús ha de començar el camí a Galilea i l’ha d’acabar a Jerusalem, perquè sigui l’Església qui vagi més enllà d’Israel. Lluc no esmenta els viatges de Jesús a Fenícia, la Decàpolis o Cesarea de Filip. És a dir: Josep podria haver fugit del reialme d’Herodes per evitar-ne l’obsessió d’eliminar els pretendents al tron. La massacre dels infants de Betlem és la plasmació literària d’una tragèdia real: Herodes féu matar tres fills seus!

L’estrella de Betlem

El debat sobre l’estrella de Betlem fa segles que dura i hi ha diverses hipòtesis.

El rigor científic. El 1614 Johannes Kepler assegurà que l’any 7 aC Júpiter i Saturn s’havien acostat tres vegades fins a gairebé tocar-se, des de la perspectiva humana. Això sol, però, no podria explicar el misteri perquè les conjuncions de planetes són molt freqüents i el text bíblic parla d’estrella en singular.

Cometes? El Halley i el Hale-Bopp van rebre el títol, però no concorden: el primer va passar el 13 o 12 aC, mentre que el segon té una òrbita d’uns 4.000 anys.

Altres teories. Un meteorit, l’ocultació lunar i posterior ‘reaparició’ d’un planeta o l’explosió d’una supernova (creació d’una nova estrella, que produeix una gran intensitat lumínica).

Aportacions orientals. Textos xinesos i coreans antics informen de l’aparició d’un cos celest, visible més de setanta dies, el mes de març de l’any 5 o 4 aC. La versió xinesa parla d’un cometa, però és més probable que fos una nova —que no es desplaça.

L’interrogant. Per què van interpretar el fenomen com el senyal del naixement del Messies? Perquè l’esperaven. La conjunció planetària els havia alertat: Júpiter representava el rei dels planetes, el Bé, mentre que Saturn era el Mal. Una triple conjunció en un sol any, l’última de les quals amb Mart (planeta guerrer) rondant molt a la vora, significava alguna cosa. Afegim-hi una ocultació lunar de Júpiter l’any següent (el 17 de març del 6 aC) i la resposta surt sola: un rei del Bé naixeria per derrotar el Mal (la Lluna representa la feminitat). I per què jueu? Perquè tots aquests fenòmens van produir-se a la constel·lació de Peixos, relacionada des de sempre amb aquest poble.

Betlem, el bressol del Messies

En hebreu, Baith Lahm significa ‘la casa del pa’. Apareix per primera vegada a l’Antic Testament quan mor Raquel, i se l’anomena “la fructífera”, per la fertilitat dels camps que l’envolten, com quedarà de manifest en un episodi posterior, l’idil·li entre Rut i Booz. El principal motiu de glòria, però, és el fet de ser la pàtria de David i el lloc on el profeta Samuel el consagrà com a Rei. Des de llavors es convertí en una plaça fortificada i l’indret on s’enterraven els patriarques. Era lògic que se l’assenyalés com el lloc de naixement del futur Messies (que havia de ser descendent del rei David).

Avui en dia, però, no queda pràcticament cap resta de la ciutat hebrea del temps d’Herodes, i en part la culpa és de l’emperador Adrià que l’any 135 va arrasar-ne els llocs de culte (Betlem ja era lloc de peregrinació cristiana) per construir-hi un temple a Adonis i plantar-hi un bosc “sagrat”.

Els Reis Mags estan enterrats a Alemanya?

La fi dels Reis Mags va ocupar, també, moltes pàgines. Els personatges van convertir-se en massa populars perquè ningú no s’ocupés de la seva història posterior. S’explica que, després de la resurrecció, l’apòstol Tomàs va trobar-los a Saba. Allí va batejar-los i van ser consagrats bisbes. L’any 70 van ser martiritzats i enterrats en un mateix sarcòfag. I haguessin romàs en l’oblit si no fos per la recerca de santa Helena, emperadriu romana mare del gran emperador Constantí —l’encarregat d’oficialitzar el cristianisme (per influència materna, que s’hi va convertir primer). Va ser ella qui va iniciar la recerca de la Vera Creu, enderrocant un temple en honor a Venus erigit al Calvari, i qui va trobar les restes dels “Tres Homes Savis”, en algun lloc poc precisat de “l’orient”, i les va traslladar a Constantinoble. Temps després (entre els segles IV i VII, l’època del gran tràfic de relíquies) un bisbe milanès se les va endur a Milà.

L’any 1164, però, l’emperador germànic Frederic I Barba-roja assetjà la ciutat llombarda, la conquerí i s’emportà les relíquies dels Reis Mags a Colònia. L’afluència massiva de peregrins a la ciutat alemanya van convertir-la en el tercer centre de peregrinació europeu en importància, darrere de Roma i Santiago de Compostel·la. Així, el 1248 va començar la construcció de la impressionant catedral de Colònia, d’estil gòtic, on encara avui en dia pot visitar-se la tomba dels misteriosos mags i veure les corones que, teòricament, lluïren mentre van viure.

El quart rei mag

Conta una llegenda que els reis que havien d’emprendre el viatge per visitar el Redemptor, guiats pel mapa celestial, eren quatre: Melcior, Gaspar, Baltasar i Artaban. S’havien de trobar al ziggurat de Borsippa, però aquest darrer va tenir un contratemps: es va trobar un vell moribund, atacat per bandits, i va aturar-se per curar-lo; abans de reprendre la marxa, li va regalar un diamant que duia com a ofrena, perquè el vell pogués tenir un petit capital.

Massa tard
Quan va arribar al lloc de la cita, els altres reis ja havien marxat. En arribar a Betlem no va trobar ni els seus companys, ni Jesús, sinó soldats d’Herodes matant nens pertot arreu. Intentà aturar la matança i regalà un robí a un soldat en canvi de la vida d’un infant, però un capità el sorprengué i l’empresonà. Durant trenta anys estigué en un calabós de Jerusalem, escoltant ecos dels prodigis d’un Messies. Just quan fou alliberat, s’assabentà de la crucifixió de Crist i s’encaminà al Gòlgota, però abans encara alliberà una nena esclava amb una pedra de jaspi, la darrera ofrena que encara conservava. En aquest moment, Jesús morí, la terra tremolà, els morts ressuscitaren, els murs caigueren… i una pedra colpejà Artaban. En la semiinconsciència, se li presentà un figura que li digué: “Estava ferit i tenia gana, i em vas curar; estava a punt de morir i em vas salvar; era presoner i m’has alliberat. El que vas fer per als meus germans, ho vas fer per a mi”. I Artaban s’elevà amb l’home al Cel que, de jove, l’havia guiat. Vet aquí una de les tantes històries que van circular sobre els Reis Mags. No totes van tenir la mateixa fortuna, però l’intrigant text evangèlic va obrir les portes a tota mena d’interpretacions.

La festa de l’Epifania

La festa de l’’Epifania’ (que ve del grec ‘επιφάνεια’, que significa: ‘l’aparença, fenomen miraculós’) celebra el fet que Jesús pren forma humana a la terra, és a dir que es dóna a conèixer, evidencia la seva divinitat. En aquest sentit, hi ha tres moments a la Bíblia que són epifànics: l’adoració dels Reis Mags, el bateig al Jordà amb sant Joan Baptista i l’inici de la seva vida pública amb el miracle de Canà. Amb el temps, només va passar a celebrar-se el primer, cosa que ha convertit la paraula ‘epifania’ en sinònim —erroni— d’adoració dels Mags.

Font: Revista Sàpiens, número 51, gener 2007

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s