Herodes, innocent?

'La matança dels innocents', de Domenico Ghirlandaio

‘La matança dels innocents’, de Domenico Ghirlandaio

El rei que mai no va perseguir Jesús de Natzaret

Herodes el Gran va morir l’any 4aC. Així doncs, el qui s’anomenava “Rei dels Jueus” ha passat a la història per l’única matança d’innocents que mai no va perpetrar. Però el fet la Bíblia el triés per encarnar el paper de malvat no és ben bé una casualitat. En el veritable Herodes hi van confluir un hàbil estratega polític, un pare cruel i desconfiat i i un líder menystingut per un poble que es va convertir enmés d’una ocasió en el blanc de les seves frustracions i ires. El rei que havia de perseguir Jesús i matar brutalment tots els nens no podia ser, doncs, cap altre.

“Veient-se enganyat pels tres reis mags, el rei Herodes es va enfurismar i va fer matar a Betlem tots els nens que tinguessin menys de dos anys”. Poc podia imaginar-se Herodes que aquest passatge de l’Evangeli de Mateu el faria passar a la posteritat. Tanmateix, el fet que se li atribuís a ell la matança dels Sants Innocents no és ben bé una casualitat. L’única crònica que ens han arribat sobre la peculiar manera de fer i de ser d’Herodes és l’escrita per l’historiador jueu Flavi Josep, que, com tots els hebreus, detestava l’home que l’imperi Romà els havia imposat com a rei. En una narració implacable, Flavi Josep es recrea en els episodis en què pot mostrar un Herodes amb les mans perpètuament tacades de sang.

No podia ser de cap altra manera. Els dies del rei Herodes comencen amb dos complots i dos assassinats. Un a Roma, l’any 44 aC, quan Juli Cèsar va ser apunyalat i un altre a Jerusalem, un any més tard, quan el pare d’Herodes i governador d’Israel va morir emmetzinat pels partidaris d’Antígon, un personatge que aviat tindria un enorme suport popular. Herodes, en canvi, s’havia guanyat a pols l’odi del poble com a representant del seu pare a Galilea, on havia esclafat brutalment una revolta. En aquella ocasió, les autoritats romanes l’havien protegit de les denúncies del Sanedrí per aquella matança. Però llavors era diferent. Herodes sabia que no podia esperar res de Roma en aquell moment de desconcert posterior a la desaparició de Juli Cèsar.

Un cop mort el pare d’Herodes, Antígon tenia, doncs, les de guanyar. A diferència d’Herodes, un idumeu de sang àrab, Antígon pertanyia a la família dels asmoneus, jueus de pura sang. Als ulls del poble, els asmoneus eren els reis legítims d’Israel, tal com sempre havia estat des de la revolta de l’any 164 aC i fins la funesta entrada d’Israel a l’imperi Romà. Diem funesta perquè els hebreus tenien la sensació que Roma era una xacra que no els aportava res de bo. Al contrari. Els amos de l’Imperi no solament ignoraven i traïen la llei de la Torà, sinó que també es dedicaven a esprémer-los a base d’impostos.

La difícil arribada al poder

Amb la constitució a Roma del nou triumvirat entre Octavi, Marc Antoni i Emili Lèpid, Marc Antoni va agafar les regnes de l’imperi d’Orient, va decidir augmentar encara més els gravàmens, diuen, per finançar les sumptuoses festes que organitzava a la cort egípcia de Cleòpatra. En aquest context, Antígon, el rival d’Herodes, va saber presentar-se davant el poble com la persona que els retornaria la independència i l’honor perduts i s’autoproclamà nou rei dels jueus. Mentrestant, Herodes va fugir en direcció Roma a la recerca desesperada de Marc Antoni, a qui coneixia dels temps en què havien cavalcat junts a les ordres del Cèsar.

Herodes rep el suport de Roma

A Marc Antoni, els problemes que es vivien en aquell racó de l’Imperi anomenat Israel li eren força indiferents. Amb tot, va rebre Herodes de bon grat, sobretot perquè l’àrab s’havia presentat a la ciutat del Tíber carregat d’or i diamants. Així, mentre Herodes es guanyava la confiança del triumvir a Roma, a Jerusalem Antígon feia tot el contrari: aliar-se amb els parts, els eterns enemics dels romans. Aquella aliança era una seriosa amenaça per a l’estabilitat romana i Marc Antoni i Octavi de seguida ho van veure molt clar. L’hora d’Herodes havia arribat.

Inici del regnat i primera massacre

L’any 39 aC, Herodes va ser nomenat rei dels jueus i reconegut com a vassall i aliat de l’imperi Romà. Per fi! Encara que només fos sobre el paper, Herodes havia aconseguit el que volia. Ara li tocava tornar a Judea, derrotar Antígon i conquerir per la força el poder que Roma li havia atorgat virtualment. La guerra entre Herodes i Antígon s’allargà més de dos anys i fou molt crua. El gruix de la població donava suport a Antígon, mentre que Herodes rebia el de l’Exèrcit romà i un grup de mercenaris que van sembrar la mort allà per on van passar. “Hi havia cadàvers pertot arreu. […] —explica Flavi Josep sobre la presa de Jerusalem per part d’Herodes— No van perdonar els nens, els vells ni les dones. Mataven furiosament, sense distinció d’edat.” Herodes va guanyar la guerra i aquella terrible matança va marcar, en la memòria col·lectiva del poble, l’inici del seu regnat.

L’extermini dels enemics

El regnat d’Herodes es va assentar sobre tres pilars: la modernització i transformació del regne, l’amistat sempre interessada amb Roma i la instauració d’un règim de terror. Durant aquells primers anys com a monarca, la prioritat d’Herodes va ser l’extermini sistemàtic dels prínceps jueus asmoneus i els seus partidaris. Els matava a centenars, fins i tot aquells que s’havien convertit en els seus parents pròxims arran del casament amb Míriam, la princesa asmonea que Herodes havia triat per legitimar la seva ascensió al tron dels jueus.

De governador a ‘Rei dels Jueus’

L’any 31 aC Marc Antoni va morir. Octavi es convertia així en l’únic amo de l’imperi Romà però Herodes, sense Marc Antoni, va quedar desemparat. De nou, l’estratègia i la persuasió serien els seus millors aliats per guanyar-se el nou emperador. Herodes va ser capaç de subministrar a Octavi el seu suport logístic, econòmic i militar. Octavi, futur emperador August, com a contrapartida el va ratificar com a rei i el va coronar amb tota solemnitat a Rodes l’any 30 aC.Herodes, ben endropit al tron i amb les fronteres assegurades, va deixar de banda els afers exteriors per dedicar-se a la gestió interna. La pax romana d’August i la tranquil·litat que es respirava a tot l’Imperi ho permetien. El regne d’Herodes havia quedat ampliat a nou províncies amb cultures i pobles molt diferents entre si i el rei va decidir servir-se de la cultura hel·lenística per homogeneïtzar el país i fer-se’l al seu gust.

La romanització de Judea i la transformació de Jerusalem
Herodes feia públic i notori el seu menyspreu per tot allò que fos jueu. Tot el que venia de Roma era sempre millor. Només es relacionava amb els estrangers, fossin grecs o romans; enviava els seus fills a Itàlia perquè s’eduquessin segons els costums de l’Imperi i de la seva mà Israel es va començar a omplir de circs, palaus, temples pagans, amfiteatres i hipòdroms. Fins i tot es va atrevir a edificar d’arrel una impressionant ciutat portuària amb molls artificials, la qual va anomenar Cesarea. Paral·lelament, als punts estratègics hi creixien castells fortificats. Herodes demostrava una gran destresa per controlar les sempre conflictives fronteres orientals i aquella habilitat va fer que en el seu regne milloressin les relacions comercials.

Amb un balanç de gestió tan positiu, qualsevol altre governant s’hauria guanyat l’estima del seu poble. Però Herodes no. En pocs anys, el rei havia transformat l’aspecte tradicional del país i hi havia imprès un nou segell, estranger, que el poble jueu detestava. En cada nou temple que erigia en honor a August o a qualsevol altra divinitat del Panteó romà, els jueus hi veien una nova ofensa a Jahvè i a la Torà. Ni tan sols Jerusalem se n’havia salvat. Pels carrerons de la ciutat santa, on abans només s’hi passejaven els pelegrins, ara hi deambulava una massa heterogènia d’atletes, gladiadors, músics, artistes i xarlatans. Els crits dels espectadors de l’hipòdrom i l’amfiteatre arribaven fins al temple, que Herodes també va fer ampliar i embellir no sense l’oposició i desconfiança dels fidels. Palaus d’or i marbre, jardins fastuosos, passejos plens de columnates… La capital semblava una altra. Als amics estrangers que visitaven Herodes els meravellava aquella nova Jerusalem i Herodes se’n sentia enormement satisfet.

A més, havia aconseguit que el Sanedrí l’integressin parents i amics que l’obeïen sense fer preguntes i havia convertit el càrrec de summe sacerdot en un instrument més al seu favor. Un exèrcit d’espies vigilava el país. Qualsevol intent d’oposició, veu crítica o ànim de revolta era immediatament sufocat per la força. Un exèrcit de mercenaris gals, germans i tracis protegien el tirà del furor del poble que veia com la seva llei i religió eren trepitjades dia sí i dia també.

August: “A casa d’Herodes, millor ser un porc que un fill”

Herodes reproduïa en la vida privada la seva manera de governar. Tot i que n’estava enamorat, va fer matar la dona i, de pas, la sogra que, en la seva condició de jueves i a causa de les conxorxes que tramaven a tota hora, les veia com una amenaça constant. Flavi Josep afirma que Herodes, que es va anar casant amb diferents dones, mai no va superar la mort de Míriam, de la qual sovint invocava a crits el seu nom. El retorn de Roma dels dos fills que havia tingut amb ella, en lloc de ser-li un consol, li va representar un nou temor: venien a prendre-li el regnat, va creure, descontents com estaven pel fet que hagués nomenat un altre fill com a successor. I els va fer tancar i matar.

L’historiador romà Macrobi explica que, en assabentar-se de la nova atrocitat comesa per Herodes, a l’emperador August se li va acudir un enginyós joc amb les paraules gregues porc (iuiós) i fill (us), que es pronunciaven de manera molt similar. “A casa dels Herodes és millor ser un porc que un fill”, va bromejar August, en al·lusió al precepte jueu que Herodes complia de no menjar carn d’aquest animal. L’emperador sabia que aquell no era el primer parricidi d’Herodes. I tampoc no seria el darrer.

La venjança del fill
Només assabentar-se de la mort dels seus germans, Antípater, que era precisament el fill que Herodes havia nomenat successor, va viatjar fins a Jerusalem amb la intenció d’assassinar el seu pare, convençut que la greu malaltia que Herodes patia l’havia fet enfollir del tot. I tenia certa raó.A mesura que Herodes veia la mort acostar-se, el rei s’anava tornant cada vegada més i més malfiat i temorós. Tot l’exasperava, arreu hi veia conspiracions i tothom era un potencial sospitós. Com més proper es fos d’ell, pitjor, perquè Herodes creia que eren els del seu cercle íntim els qui ho tenien més fàcil per trair-lo. L’ambient a la cort es va tornar insuportable. Herodes en torturava uns per treure informacions dels altres en una espiral de conjures, intrigues i elucubracions que tenien com a darrer objectiu Antípater, a qui finalment Herodes va aconseguir empresonar i executar només cinc dies abans de la seva pròpia mort, el 13 de març de l’any 4 aC.

Mort d’Herodes i segona matança
Els investigadors no es posen d’acord sobre quina va ser la malaltia que va acabar amb la vida d’Herodes: càncer, patologies hepàtiques, problemes renals, psoriasis… Els seus súbdits, en canvi, ho tenien molt clar: una agonia com aquella només podia ser un càstig diví. Herodes sabia el que pensaven, que s’ho tenia merescut, i al llit de mort, es va obsedir amb el fet que el poble no celebrés el seu dol. Sí, volia que ho celebressin. A Israel, la mort dels personatges il·lustres se celebrava sacrificant els millors animals i organitzant copiosos banquets. Però aquell 4 aC coincidia en un any sabàtic i, seguint la tradició jueva de dur a terme el sistema de guaret, els conreus s’havien deixat de conrear. Aquell any, doncs, escassejava el menjar.

Tal com Herodes temia, quan va morir, el poble es va revoltar. No pensaven malgastar els pocs aliments que tenien en un dol que no sentien en absolut. De res no havia servit al rei ordenar que quan morís també es fessin matar diversos personatges notables de la ciutat. Homes, dones, nens, joves i vells. Tots van sortir al carrer per manifestar-se empesos per la fam i la impotència. El xoc amb les legions romanes va ser implacable. Les cròniques parlen de centenars de morts… innocents.

Font: Revista Sàpiens, número 63, gener 2008

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s