L’elecció del nou Papa

fumata

La història del fum del consens papal

Aquest mes de març de 2013 tothom estarà pendent del cel del Vaticà. La ‘fumata’ blanca que sortirà de la xemeneia de la Capella Sixtina anunciarà l’elecció del nou papa. Serà el corol·lari d’una cerimònia plena de rituals seculars i que té el llatí com a llengua vehicular.

Aquesta vegada la cerimònia serà presenciada per un convidat inesperat, el mateix papa Benet XVI, qui, amb 85 anys, després de vuit anys, renuncia al papat per culpa –en paraules seves– de la seva “avançada edat” (‘ingravescentem aetatem’). En la història de l’Església són cinc els summes pontífexs que han abdicat per pròpia voluntat. L’últim va ser Gregori XII i ho va fer fa sis segles, el 1415, arran del Cisma d’Occident. Durant els 39 anys (1378-1417) que va durar aquest cisma, fins a tres papes es van disputar l’autoritat pontifícia. El problema era principalment la rivalitat entre els cardenals francesos i els italians; cadascun volia imposar un papa de la seva respectiva nació. Enmig d’aquest malestar intern Gregori XII, amb 89 anys, va preferir jubilar-se. Ara el cas de Benet XVI ha servit per qüestionar el famós aforisme que circula pel Vaticà: “Els papes moren, però no emmalalteixen”.

En morir un papa, és el cardenal camarlenc qui exerceix temporalment les seves funcions durant un període que es coneix com ‘seu vacant’ –la paraula ‘camarlenc’ prové del llatí ‘camerarius’, que significa ‘oficial de la cambra’. Aquest cardenal també esdevé el mestre de cerimònies per a l’elecció del nou pontífex. El primer ritual que presideix és la verificació de la seva mort. Després de colpejar tres vegades el front del cadàver amb un petit martell de plata i ivori, pronuncia la frase “Vere Papa mortuus est” (“Certament, el papa és mort”). A continuació li retira del dit l’anell del Pescador (símbol que és “pescador d’homes”), que serà destruït juntament amb l’altre emblema de poder pontifici, el segell de plom. Es pretén d’aquesta manera evitar qualsevol eventual falsificació de documents papals. En el cas de Benet XVI, però, l’anell no es destruirà, sinó que serà “anul·lat” fent-li a sobre una ratlla.

El conclave

Des de 1059, segons un decret promulgat per Nicolau II, els cardenals són els encarregats d’elegir el successor de Sant Pere quinze o vint dies després de la mort del seu darrer representant. Ho fan en una cerimònia que rep el nom de ‘conclave’ (del llatí ‘cum clave’, ‘amb clau’), ja que es tracta d’una reunió a porta tancada a la Capella Sixtina. El seu procediment va ser elaborat per Gregori X (1271-1276), l’elecció del qual va durar més de tres anys. Per tal d’evitar dilacions tan escandaloses, es van adoptar unes severes pautes que van implicar l’aïllament absolut en un palau del qual els cardenals no podien sortir fins arribar a designar el nou papa. Si al cap de tres dies no s’havia produït el nomenament, passaven a rebre només un plat de menjar diari durant cinc jornades. Després d’aquest termini, se’ls donava només pa i aigua.

Avui les condicions del conclave són menys estrictes, però es manté l’exigència del secret. Mentre els cardenals romanen reunits a la Capella Sixtina o pernocten a la residència adjacent de Santa Marta, tenen terminantment prohibit, sota pena de fulminant excomunió, mantenir cap tipus de contacte amb l’exterior –no poden tenir mòbils ni llegir diaris. Un cop arribats a la Capella Sixtina, els electors entonen a l’uníson el ‘Veni Creator Spiritus’, oració amb la qual s’invoca l’Esperit Sant, i procedeixen a prestar jurament solemne de respectar les normes de la cerimònia. A continuació, el Mestre de les Celebracions Pontifícies tanca la porta del recinte amb la solemne ordre d’’Extra omnes!’ (“A fora tots!”), indicant que tots els aliens al conclave han de sortir.

Anomenar el successor

Durant la celebració del conclave s’instal·la a la Capella Sixtina una estufa connectada amb l’exterior on es cremen les paperetes de les votacions. Si el resultat és negatiu, s’hi afegeix palla humida, que produeix fum negre (‘fumata’ negra) visible des de la plaça de Sant Pere. En canvi, quan l’escrutini és positiu, els vots es cremen amb palla seca, produint-se així fum blanc (‘fumata’ blanca) –fora de l’àmbit religiós, avui aquesta expressió es fa servir per al·ludir a la resolució d’un assumpte.

Un cop produïda la ‘fumata’ blanca, el cardenal degà demana a l’escollit el seu consentiment amb la següent pregunta: “Acceptasne electionem de te canonice factam in Summum Pontificem?” (“Acceptes la teva elecció canònica com a Summe Pontífex?”). Tot seguit, el nou papa és conduït a la sagristia de la Capella Sixtina, anomenada ‘Sala de les llàgrimes’, ja que sembla que, en un moment d’intimitat, tots els escollits ploren allà davant la magnitud de la responsabilitat que acaben d’assumir. Mentrestant, la sastreria del Vaticà s’encarrega de confeccionar-li la blanca indumentària papal. Acte seguit, el nou cap de l’Església catòlica es dirigeix a la balconada principal de la basílica de Sant Pere i és presentat pel cardenal camarlenc amb la famosa fórmula llatina “Annuntio vobis gaudium mangum: habemus Papam” (“Us anuncio amb gran alegria: tenim papa”). Finalment, el summe pontífex imparteix la benedicció ‘urbi et orbi’ (‘a la ciutat i al món’) amb un nom diferent al seu.

Canvi de nom
Aquest costum de canviar de nom el va estrenar al segle VI el papa Joan II (533-535). El seu nom propi era Mercuri. En tractar-se del nom d’un deu pagà -Mercuri era el déu romà del comerç-, va decidir canviar-se’l per un de més “catòlic” i va triar honrar la memòria del pontífex Joan I (523-526), convertit en sant. Després de Joan II, cap altre papa es va canviar de nom fins al segle X, amb l’arribada de Joan XII, que es deia Octavi, un nom massa pagà en tractar-se de l’artífex de l’imperi Romà.

El darrer papa que va voler conservar el seu nom propi, Marcel II (1555), tan sols va durar tres setmanes en el càrrec. Per això, una de les moltes supersticions vaticanes profetitza una ràpida mort al papa que desafiï l’onomàstica pontifícia. De tota manera, l’Església ha volgut justificar aquesta tradició apel·lant al passatge de l’evangeli (Mateu 16,13-19) on apareix Jesús de Natzaret canviant el nom de l’apòstol Simó pel de Pere. Li diu: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]. No debades, avui la basílica papal de Sant Pere s’erigeix sobre on suposadament hi ha les restes de l’apòstol.

Font: Revista Sàpiens, Antoni Janer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s