3. La via intermitja

La via intermitja

Siddharta Gautama -que més tard s’anomenaria Buda- va nèixer al Nepal (a l’antiga Índia). Ho tenia tot per ser feliç: família, educació, qualitats, dona… però, de sobte, la seva vida va trontollar: en quatre sortides que va fer en carruatge per la ciutat va descobrir la tragèdia humana i el camí de l’alliberament. En la primera sortida va veure l’espectacle d’un vell decrèpit. En la segona, un malalt vell i abandonat per tots. En la tercera va veure com traslladaven un cadàver a la pira funerària. La descoberta que Gautama fa de la realitat (el vell, el malalt i el mort), és a dir, la constatació de l’existència del sofriment i l’envelliment, del fet que la vida és una successió de vides per l’esclavitud de la reencarnació, i que la vida actual transcorre en la impermanència, fan que es plantegi la tasca de trobar el sentit a aquests fets i interrogants :

Per què existeix el sofriment ?

Es poden evitar el dolor i el patiment ?

Com trencar la cadena de les reencarnacions ?

Quin és el camí de la salvació ?

En la quarta va trobar un monjo mendicant, ple de serenitat. El seu cotxer, Xanna, li va descriure la vida del monjo: “Després d’abandonar la vida dels desitjos, porta una conducta perfecta, disciplinada. Es fa religiós errant i cerca la calma i la pau dintre de si mateix. Sense afectes, sense odis, va demanant almoina”.

A Gautama li va semblar bé aquest camí i va abandonar la seva família a fi de viure com a asceta errant segons els ensenyaments dels brahmans. A partir d’aquest moment, decideix viure per trobar una resposta a aquestes preguntes, i així s’apropa i viu amb tots aquells qui també s’han preocupat per això i/o estan en plena recerca de les respostes.

Després d’algunes experiències infructuoses, s’ajunta amb els ascetes i els acompanya sis anys potenciant la seva ment, i deixant de banda el seu cos, a fi de preparar-se per trobar la veritat[1].

Finalment, un dia observa un mestre de música que, en el riu, ensenya els seus deixebles i, escoltant el que diu (“si tenseu massa la corda es trencarà, i si la deixeu massa fluixa no sonarà”), Gautama s’adona que havia estat seguint un mal camí, un camí extrem, que estava tensant massa la corda de la seva vida.

siddharta asceta

Sidharta s’adona de què ni les maceracions ni el sacrifici del cos no condueixen a la veritat ni a la salvació, com tampoc la recerca del plaer. Se n’adona que, ni ara ni abans, no vivia en unes condicions que el puguessin duur a satisfer aquells interrogants.

Després d’aquests sis anys d’esforços, doncs, se n’adona que el que necessita no és un refugi contra el sofriment, sinó eliminar el sofriment. És a dir, el que importa no és l’oblit total d’un mateix, sinó l’adquisició individual del saber, del coneixement. Per això va decidir cercar un camí, una drecera que el dugués a aquest alliberament del sofriment: va decidir que no era pas cap dels dos extrems sota els que havia viscut i que havia de seguir la “senda del mig”, un estil de vida tan allunyat d’una vida de plaers com de l’afany de torturar-se a si mateix. La perfecció, segons Siddhartha, no està en els extrems sinó en la “via mitja”. Aquesta és l’experiència que constitueix l’essencial de l’ensenyament d’aquell qui hauria de merèixer el renom de “Buda”, el qui ha despertat.

A partir d’aquest moment, considerat heretge pel brahmanisme, va ser abandonat per tots. Siddharta veu clar que cal cercar una via intermitja, entre el plaer físic excessiu i el dolor físic autoinflingit, i, deixant l’ascetisme, s’asseu en l’arbre més proper (una figuera), i resol no aixecar-se d’allí fins que no hagi trobat les respostes que busca, fins que el seu esperit no s’il.lumini amb la veritat.

Buddha i Mara

Sota el pippala medita, durant més de 49 dies, lluitant amb Mara, rei de les passions i les seves filles[2], entrant en trànsit a fi d’obtenir el coneixement exacte i la realitat essencial. A mesura que ho fa va apartant d’ell qualsevol resta d’egoisme o de desig maligne fins a assolir l’estat d’il.luminació perfecte. Gautama esdevé Buda (il.luminat). Per a Siddharta Gautama, el Buda, tot és sofriment, però el sofriment pot ser superat. I el mètode per a això és molt senzill, accessible a tots, donat que tots els éssers són iguals. Tanmateix, no es tracta tant de practicar uns ritus o de seguir un dels camins de la salvació, com de canviar el cor, de buidar-lo de qualsevol desig i de tota il.lusió[3].

Buddha Akshobhya

El gest de “prendre la terra per testimoni” reflecteix la decisió de Sidharta de continuar sota l’arbre Bodhi fins a resoldre el problema de com eliminar el sofriment.

Il·luminació 02

via intermitja dos extrems

Notes

[1] “A causa de lo poco que comía todos mis miembros quedaron como hiedra reseca y enredada; mis nalgas parecían las pezuñas de un búfalo; mi espina dorsal sobresalía de mi espalda como las cuentas de un rosario; las pupilas de mis ojos estaban hundidas en sus cuencas y brillaban como el agua en el fondo de un pozo profundo; mi cabeza estaba arrugada como una calabaza cortada antes de haber madurado y dejada expuesta al sol y al viento; la piel de mi estómago colgaba flácida de mis huesos; y cuando quería obedecer la llamada de la naturaleza, al moverme me caía de bruces allí donde estuviese; incluso mis cabellos y el vello de mis piernas se desprendía de mi cuerpo porque estaba podrido es sus raíces…”

[2] Todas las tentaciones fueron rechazadas por Gautama. Y allí tras una noche de vela, e intensa concentración mental, sumido en un produndo trance, Gautama recibió por fin las respuestas a sus preguntas; quedó iluminado y se transformó en el Buda. En palabras del propio Buda describiendo aquel episodio: “Mi mente quedó emancipada, surgió el conocimiento, desapareció la oscuridad y se hizo la luz”. Buda tenía entonces treinta y cinco años de edad, y había constatado que la vida de los humanos, sujeta a una infinita cadena de reencarnaciones, estaba condenada inexorablemente al sufrimiento, al dolor y al llanto.”Cuál creéis, !Oh monjes!, -preguntó en cierta ocasión a sus discípulos – que sea mayor, el agua de los cuatro grandes océanos o las lágrimas que habéis derramado mientras errabais de transmigración en transmigración? Yo os lo dire: Habéis vertido más lágrimas que todo el agua que contienen los cuatro grandes océanos”. El remedio estaba en interrumpir la infinita cadena de las reencarnaciones viviendo segun los principios de las cuatro sagradas verdades que el Buda había decubierto: Con la interrupción del la fatal cadena, quedaba interrumpido el sufrimiento. El lo había conseguido. “YO, -dijo a sus primeros discípulos- no volveré más a este mundo.

[3] Luego afirmó de forma más rotunda:”Este es mi último nacimiento, de ahora en adelante no existirán para mí nuevos nacimientos”. Era el anuncio del camino hacia el Nirvana, la condición en la que todo sufrimiento, dolor y angustia mental cesaban. Tras aquella transcendental experiencia, íntima y personal, el Buda debatió en su mente si sería conveniente proclamar a otros el camino de la salvación que él había descubierto. La tradición asegura que finalmente se decidió por la predicación gracias a la intervencion directa de Brahma. el Dios supremo de panteón Hindú quie se dirigió al iluminado y le dijo: “Que el perfecto predique la Ley porque hay seres cuyos ojos mentales están cegados por el polvo y si no oyen la Ley, perecerán”. El Buda obedeció el mandato y comenzó su vida de predicación.

fletxa_dretaLes arrels hindús
fletxa_dretaConcepció vital fletxa_dretaSiddharta Gautama
La via intermitja
fletxa_dretaEl sermó de Benarès
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s