Cristians

Permetem la seva extinció perquè també nosaltres considerem execrable nostra herència religiosa

No desitjo comparar la devastació i els morts causats pels bombardejos israelians de Gaza amb la persecució, les matances i l’èxode dels cristians de Mossul i al nord de l’Iraq, a càrrec de les milícies islamistes. El sofriment humà és tan intens en les planes de Nínive com les platges de Gaza. Totes les víctimes pateixen igual. A tot arreu fa mal igual la sang que raja per la força de les armes. Les víctimes no haurien de ser més o menys importants segons l’afecte o la pietat que ens provoquen. Però és evident: portem unes víctimes al cor mentre altres ens rellisquen per l’esquena.

Contemplar cadàvers de nens palestins en braços d’un pare gemegant ha commogut als benintencionats del planeta. En canvi, una sonora indiferència presideix l’èxode dels cristians orientals. 50 anys enrere, en bona part de l’orient bíblic (Palestina inclosa), els cristians eren més del 25% de la població. Ara són residuals. Les bombes israelianes han estat descrites com l’obra d’un monstre sense entranyes obsessionat en triturar els indefensos de Gaza. Però ningú s’emociona amb les víctimes de l’expeditiva neteja religiosa que estan imposant entre l’Iraq i Síria les milícies islàmiques.

Una raó pot explicar aquesta indiferència: els fotoperiodistes no s’atreveixen a acostar-se massa als dominis islamistes. Per tant, no ens arriben imatges de la destrucció de les esglésies; no veiem a les famílies en el moment de triar entre la mort o la conversió a l’islam; no s’han vist imatges de les decapitacions. Occident viu, des de fa dècades, en l’era de la imatge: l’impacte de les imatges determina les nostres emocions. Cada dia sopem amb els desastres de Gaza, però no hem vist els islamistes imposar-se en els termes que ells mateixos descriuen: “Entre vosaltres, cristians, i nosaltres, musulmans, només hi ha l’espasa”.

En teoria, la neteja ètnica és el que més repugna a l’Europa que va emergir de la Segona Guerra Mundial. Però Europa calla davant la neteja de cristians d’Orient. No actua (que les componguin els americans); i observa amb indolència. Mentre un clam crític (que excusa a Hamas de tota responsabilitat) es projecta sobre Israel, un silenci estrident cau sobre els cristians d’Orient.

Cristians que encara parlen la llengua de Crist fugen desesperats per la plana de Nínive. La inexistència d’imatges amb poder per trencar-nos el cor no pot ser l’única causa de la nostra indiferència. Si permetem tal extinció, és perquè també els països de tradició cristiana considerem execrable, prescindible o superable, la nostra herència religiosa. Ens importa un rave que es perdi. Mirem cap a un altre costat, fins i tot complaguts: si ens hem alliberat de la nostra tradició religiosa, per què ens ha de preocupar que els vells cristians d’orient siguin alliberats per força?

Font: La Vanguardia

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s