Bon Nadal ortodox!

Avui els nens i joves del nostre país aprofiten l’últim dia de vacances i pensen amb recança que demà comença el nou trimestre (i per als més grans, la setmana d’exàmens). Però no és així a tot arreu. Per uns 200 milions de persones que pertanyen a determinades comunitats cristianes ortodoxes (concentrades sobretot a l’Europa oriental) avui, 7 de gener, és Nadal. A Rússia encara falten sis dies per celebrar un segon Cap d’Any (“l’Antic” Cap d’Any, stariy noviy god) i, en molts casos, les classes no es reprendran fins al 13 de gener. Traslladem-nos doncs cap a l’Orient, com qui segueix els Reis de tornada a casa, i mirem d’entendre les raons per les quals hi ha qui celebra avui el Naixement de Jesús.

Per a això, ens hem de remuntar a 1054: el Cisma d’Orient. L’Església cristiana es veié dividida a causa d’un enfrontament teològic menor i un problema jeràrquic insalvable. A Occident (i de forma remarcable, a Hispània, a partir del primer Concili de Toledo, l’any 400) s’havia fet habitual inserir al Credo el mot “Filioque”, per remarcar així la homoousía de la Trinitat en declarar “Et in Spiritum Sanctum, Dominum et vivificantem: qui ex Patre Filioque procedit ” ([Crec] en l’Esperit Sant, Senyor i font de vida, que procedeix del Pare i del Fill)]. Roma incorporà formalment aquesta modificació el 1014. Tanmateix, aquesta paraula significava una alteració no aprovada ecumènicament de la fórmula del Credo de Nicea-Constantinoble (381), i per això anava en contra de la norma de no modificació establerta al Concili d’Efes (431) i no convencia els Patriarcats orientals – si bé acceptaven el significat cristològic de la paraula, tal com havia quedat clar al Concili de Calcedònia (451). Altres diferències (el vestuari, l’aparença, el tipus de pa utilitzat en la celebració de l’eucaristia, l’idioma, l’ús d’imatges, i altres aspectes litúrgics) apuntaven que el cristianisme no s’estava desenvolupant de forma homogènia al continent o, en altres paraules, que l’Ecclesia no era una única comunitat.

Icona que representa l'Emperador Constantí al centre, acompanyat pels bisbes del Primer Concili de Nicea, sostenint el text del Credo que fou aprovat ecumènicament a Nicea i Constantinoble el 381. La desviació d'aquest text separà teològicament l'Església occidental de l'oriental.

Icona que representa l’Emperador Constantí al centre, acompanyat pels bisbes del Primer Concili de Nicea, sostenint el text del Credo que fou aprovat ecumènicament a Nicea i Constantinoble el 381. La desviació d’aquest text separà teològicament l’Església occidental de l’oriental.

No obstant, la causa profunda del cisma només era remotament teològica o canònica, encara que la diferència entre comunitats era ja evident; es tractà més aviat d’un xoc entre la personalitat del Patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, i la delegació romana enviada pel papa Lleó IX i encapçalada pel Cardenal Humbert.  El conflicte diplomàtic desencadenat per aquesta delegació va originar-se per un enfrontament en la qüestió del reconeixement de l’autoritat papal; és a dir, del primat de Pere. Al Concili de Calcedònia (451) s’establí que cinc bisbes -els patriarques de Constantinoble, Roma, Alexandria, Antioquia, i Jerusalem- tenien precedència davant la resta de bisbes de l’Església. Entre aquests, Roma al·legà que mereixia l’estatus de primus inter pares, ja que la seva Seu s’originava en Sant Pere; però aquest argument no era convincent als ulls dels patriarques de Constantinoble (la Seu de la nova capital de l’Imperi), Alexandria (fundada per Sant Marc), Antioquia (fundada per Sant Pere i Sant Pau) o Jerusalem (Terra Santa). L’enfrontament entre els patriarques -que ja havia estat visible al Quart Concili de Constantinoble de 867, que l’Església occidental no reconeix com a vàlid- culminà amb l’excomunió mútua del Papa i el Patriarca de Constantinoble el 1054. Aquesta data és la que avui utilitzem per explicar el cisma, però molts cronistes no van atorgar tanta rellevància a l’esdeveniment. Successos posteriors, com la Quarta Croada (1204), agreujaren la divisió i l’allunyament entre una i altra tradició. Oficialment, l’excomunió mútua no s’alçà fins fa pocs anys, el 1965, en el marc del Concili Vaticà II, en una declaració conjunta del Papa Pau VI i el Patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgores I.

El 1203 els cavallers francs posaren setge a la ciutat de Constantinoble, en el marc de la Quarta Croada, que agreujà de forma determinant les relacions entre la Cristiandat occidental i l'oriental. La il·lustració procedeix d'un manuscrit de factura veneciana de la "Histoire de la conquête de Constantinople" de Godofreu de Villhardouin, ca. 1330.

El 1203 els cavallers francs posaren setge a la ciutat de Constantinoble, en el marc de la Quarta Croada, que agreujà de forma determinant les relacions entre la Cristiandat occidental i l’oriental. La il·lustració procedeix d’un manuscrit de factura veneciana de la “Histoire de la conquête de Constantinople” de Godofreu de Villhardouin, ca. 1330.

Havent trencat amb Roma, restaven quatre patriarcats que, com a Tetrarquia, encapçalarien l’Església ortodoxa oriental: en ordre de precedència, eren Constantinoble, Alexandria, Antioquia i Jerusalem. El 1693, els quatre patriarques reconeixerien Job de Moscou com un més entre ells, iniciant així la llista de cinc patriarcats “nous”; i les successives transformacions acabarien donant lloc a la comunitat de nou patriarcats (afegint Rússia, Geòrgia, Bulgària, Sèrbia i Romania als quatre primers), cinc esglésies autocèfales (és a dir, que no rendeixen obediència a cap Patriarcat, per concessió d’un concili: Xipre, Grècia, Albània, Polònia i Txecoslovàquia), quinze esglésies autònomes (autodeterminades excepte en l’elecció dels metropolitans, que depèn del Patriarca corresponent) i cinc esglésies no autònomes que coneixem avui. Aquesta Ecclesia, que anomenem “ortodoxa” (pravoslavie), evolucionava de forma separada a aquella encapçalada pel pontífex romà: les comunitats ortodoxes (i posteriorment, els països on l’Església ortodoxa prenia caràcter d’estatal) no estaven lligades a l’obediència del Papa, anatemitzat.

Per això, quan el 24 de febrer de 1582, el papa Gregori XIII signava la seva butlla Inter gravissimas, proposant una reforma en el calendari (un afer eminentment civil, però amb repercussions en la celebració de la Pasqua, per exemple), la seva autoritat quedava circumscrita als Estats Pontificis i a l’Església catòlica. Quatre països van obeir aquesta butlla, que especificava que calia “avançar” el calendari deu dies. A Espanya, Portugal, els Estats Pontificis i la Confederació de Polònia i Lituània, el dia 4 d’octubre de 1582 fou seguit pel 15 d’octubre. França i les Províncies Unides aplicaren la reforma al desembre d’aquell any. Els països protestants es feren pregar més, i cediren sobretot empesos per necessitats pràctiques, com ara el comerç. La Gran Bretanya continuà utilitzant el calendari “antic” (Old Style, o Calendari Julià) fins 1752, encara que a nivell governamental el més habitual era datar doblement els documents, assenyalant els dies de diferència entre els calendaris. La distància o decalatge entre ambdós calendaris és creixent: originàriament foren 10, però el 1700 ja eren 11; el 1800, 12; i en l’actualitat la diferència ja és de 13 dies; el Nadal ortodox, de fet, caurà al 7 de gener (calendari gregorià) fins al 2100.

La correspondència britànica de la primera meitat del segle XVIII porta habitualment una doble datació: segons el calendari julià (superior) i gregorià (inferior). A partir de 1700 i fins a 1800, entre els dos calendaris hi havia 11 dies de diferència. Biblioteca Britànica.

La correspondència britànica de la primera meitat del segle XVIII porta habitualment una doble datació: segons el calendari julià (superior) i gregorià (inferior). A partir de 1700 i fins a 1800, entre els dos calendaris hi havia 11 dies de diferència. Biblioteca Britànica.

Els països de l’Europa oriental foren els darrers a incorporar-se al nou calendari. Rússia hi consentí com a part de les reformes empeses pel Consell de Comissaris del Poble el gener de 1918, després de la Revolució d’Octubre (que, com potser sospiteu, es va produir en data de 25 d’octubre de 1917 del Calendari Julià, quan aquí era 7 de novembre). Però que l’Estat adoptés el calendari civil no significà que els Patriarcats i les Esglésies autocèfales de tradició ortodoxa també l’acceptessin. Una part de l’Església ortodoxa va adaptar el seu calendari litúrgic al calendari gregorià: els Patriarcats de Constantinoble, Alexandria, Antioquia, i les esglésies autocèfales de Grècia, Xipre, Romania, Polònia i Bulgària celebren Nadal com nosaltres, el 25 de desembre. En canvi, les esglésies ortodoxes de Jerusalem, Rússia, Sèrbia, Macedònia, Geòrgia i Ucraïna es regeixen encara pel calendari julià, i el celebren avui. Per tot això, si avui us creueu amb algun dels molts visitants de l’Est que recorren les nostres ciutats més turístiques, no dubteu en felicitar-lo: s rozhdestvom!

Kiril, Patriarca de Moscou i de Tota Rússia, oficia la celebració de la Missa de Nadal a la Catedral de Crist Salvador. 7 de gener de 2012. RIA Novosti.

Kiril, Patriarca de Moscou i de Tota Rússia, oficia la celebració de la Missa de Nadal a la Catedral de Crist Salvador. 7 de gener de 2012. RIA Novosti.

Font: Revista Sàpiens, Núria Sallés (IUHJVV – Universitat Pompeu Fabra)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s